Saps fer anys? La psicosi del 0 Tradicionalment l’edat madura es considerava un signe de respecte i consideració. No fa pas tants anys que a la Xina quan algú coneixia una persona que havia fet els 50 anys se’l contemplava amb admiració perquè havia arribat a l’edat que es considerava “gloriosa”. Mentre que, si encara no els tenia, se’l veia quasi bé com un babau sense cap atractiu. Avui dia, aquest fet és impensable i la idealització de l’etapa juvenil fa molt difícil que s’accepti la transformació de la imatge que suposen els anys i també fa difícil que es pugui gaudir del pas del temps sense complexos i assolint una harmonia vivencial. Envellir, seguint el procés natural, ens aporta elements fonamentals per evolucionar, el problema és que, sinó hem sabut esdevenir persones interessants a través de l’experiència ben aprofitada, en l’edat madura es fan més evidents les mancances. La vellesa passa desapercebuda quan hem sabut convertir-nos en persones plenes de qualitats positives, amb un pòsit de coneixements i saviesa que generen interès i ens fan atractius als ulls dels altres. La preocupació pel fet d’anar afegint “zeros” fins i tot ha portat a homes i dones a amagar la seva edat per evadir-se del fet. D’aquí les moltes versions que s’han fet de llibres de l’estil La vida comença als quaranta, que tracten de fer front al temor que es genera en aquesta etapa, que representa aproximadament la meitat de la vida (al voltant de les vuit dècades). No és cap secret que l’optimisme i una ocupació que ens faci sentir útils ens ajuda a allargar la vida, mentre que el pessimisme endèmic l’escurça. La història ens ha donat exemples dignes d’esment. El músic i compositor Pau Casals visqué fins a l’avançada edat de 96 anys mantenint la plenitud de les seves facultats i, com ell mateix va dir, amb la humilitat que el caracteritzava: “Hi ha uns metges americans que estudien el ‘secret del meu cas’. Jo no crec que hi hagi cap secret. Crec que el més important és estar constantment ocupat i tenir pau d’esperit. No vull perdre les esperances ni els entusiasmes.” I afegia: “Naturalment continuo tocant i estudiant. Faria el mateix si encara hagués de viure uns altres cent anys.”. Sentir-se jove Podem considerar tres tipus d’edat: l’edat cronològica, l’edat vivencial o de maduresa, i l’edat d’aparença, però, tanmateix, no hi ha res més relatiu que la sensació de sentir-se jove o vell: un jove de 30 anys es pot sentir vell i amb la sensació que ha perdut el tren de les oportunitats, mentre que persones com Pau Casals no perden mai la vitalitat i el sentit estimulant i apassionant que té la vida. Com deia el psicòleg Carles M. Espinalt: “La vellesa comença el dia que es perd la il•lusió de viure”. També podem prendre d’exemple el rendiment de les capacitats del filòsof Kant, doncs la seva etapa de màxima productivitat intel•lectual va ser entre els 45 i els 70 anys, cosa que ens demostra que l’edat no té perquè condicionar-nos ni limitar les nostres expectatives; al contrari, doncs els anys i l’experiència poden donar-nos plenitud i serenitat. L’edat no és res més que una xifra, és només una referència que té importància només com a reflex del pas del temps. Allò que ens fa joves és el concepte que tenim de la vida i com vivim la nostra existència. A mesura que anem fent anys la percepció de la vida canvia, aprenem a valorar les coses de diferent manera, i perdem la dispersió i la impulsivitat pròpia de la joventut, de manera que concentrem més les energies i desenvolupem més efectivament les nostres capacitats. El pas del temps no és sempre un “anar cap avall”. El sentit que li donem a la vida, l’esperit que orienta el nostre procedir i l’entrenament vital que hem adquirit seran, al capdavall, el que ens donarà la garantia d’haver-la viscut intensament; més que no pas l’edat.
Por hacerme pasar un día inolvidable junto a todos vosotros. Por recargar mi autoestima al 100%, como el que recarga una batería (la de la vida) que, por una u otra causa, ya estaba bajo mínimos. Por ver a toda una gente (MI GENTE) que me ha hecho recordar tiempos de felicidad, porque en esta vida nos ha de quedar lo bueno. Sé que a partir de ahora los contactos serán más continuos y cercanos en el tiempo, ojalá sea así y no tener que esperar 25 años para poder vernos. Sería muy bonito poder estar juntos, de nuevo, antes que finalice este año. Contad conmigo desde ya. Desde Extremadura, con todo mi cariño, os tendré siempre en mi recuerdo. Recibid mi más afectuoso saludo.
Hola, avui he llegit els comentaris del sopar. Penso com el Santos que s'ha trigat massa temps en celebrar el sopar, ja que d'aquest dia nomès en conservo que bons records, trobades inesperades que et fan sonriure i recordar, companys que "feia una vida que no veia i no en sabia res" i que malgrat tant de temps i de no reconèixer gent, (alguns hem o han canviat bastant), la sensació al retrobar-nos, és com si fos ahir que no ens vèiem, unes grans ganes de passar-nos-ho bé, un bon rotllo "que ti cagues", etc. Jo m'ho vaig passar super bé, el temps va anar molt ràpid i la meva sensació era de no haver pogut parlar amb tothom de què feien, com els anava. Però malgrat això va ser estupendo el "bon rotllo" que tothom desprenia. Bé, a mi em va fer molta il.lusió aquest sopar i en serio dic també que ja en podríem fer un altre amb bailoteo inclós. També seria guapo que vingués la resta de la gent que no ens van poder acompanyar. Per finalitzar em despedeixo donant les gràcies a tots els companys que van tenir la idea, les ganes i el temps per reunir-nos a tots. Petons i abraçades¡ (Ah, disculpeu-me els companys que em costava recordar-vos (suposo que amb mi us va passar igual) però és que ja tenim una edat.... ) Adéu i fins aviat, Isabel Pascual
FOTOS DEL SOPAR (Jordi Escayol)
4 comentaris:
Saps fer anys? La psicosi del 0
Tradicionalment l’edat madura es considerava un signe de respecte i consideració. No fa pas tants anys que a la Xina quan algú coneixia una persona que havia fet els 50 anys se’l contemplava amb admiració perquè havia arribat a l’edat que es considerava “gloriosa”. Mentre que, si encara no els tenia, se’l veia quasi bé com un babau sense cap atractiu.
Avui dia, aquest fet és impensable i la idealització de l’etapa juvenil fa molt difícil que s’accepti la transformació de la imatge que suposen els anys i també fa difícil que es pugui gaudir del pas del temps sense complexos i assolint una harmonia vivencial. Envellir, seguint el procés natural, ens aporta elements fonamentals per evolucionar, el problema és que, sinó hem sabut esdevenir persones interessants a través de l’experiència ben aprofitada, en l’edat madura es fan més evidents les mancances. La vellesa passa desapercebuda quan hem sabut convertir-nos en persones plenes de qualitats positives, amb un pòsit de coneixements i saviesa que generen interès i ens fan atractius als ulls dels altres.
La preocupació pel fet d’anar afegint “zeros” fins i tot ha portat a homes i dones a amagar la seva edat per evadir-se del fet. D’aquí les moltes versions que s’han fet de llibres de l’estil La vida comença als quaranta, que tracten de fer front al temor que es genera en aquesta etapa, que representa aproximadament la meitat de la vida (al voltant de les vuit dècades).
No és cap secret que l’optimisme i una ocupació que ens faci sentir útils ens ajuda a allargar la vida, mentre que el pessimisme endèmic l’escurça. La història ens ha donat exemples dignes d’esment. El músic i compositor Pau Casals visqué fins a l’avançada edat de 96 anys mantenint la plenitud de les seves facultats i, com ell mateix va dir, amb la humilitat que el caracteritzava: “Hi ha uns metges americans que estudien el ‘secret del meu cas’. Jo no crec que hi hagi cap secret. Crec que el més important és estar constantment ocupat i tenir pau d’esperit. No vull perdre les esperances ni els entusiasmes.” I afegia: “Naturalment continuo tocant i estudiant. Faria el mateix si encara hagués de viure uns altres cent anys.”.
Sentir-se jove
Podem considerar tres tipus d’edat: l’edat cronològica, l’edat vivencial o de maduresa, i l’edat d’aparença, però, tanmateix, no hi ha res més relatiu que la sensació de sentir-se jove o vell: un jove de 30 anys es pot sentir vell i amb la sensació que ha perdut el tren de les oportunitats, mentre que persones com Pau Casals no perden mai la vitalitat i el sentit estimulant i apassionant que té la vida. Com deia el psicòleg Carles M. Espinalt: “La vellesa comença el dia que es perd la il•lusió de viure”.
També podem prendre d’exemple el rendiment de les capacitats del filòsof Kant, doncs la seva etapa de màxima productivitat intel•lectual va ser entre els 45 i els 70 anys, cosa que ens demostra que l’edat no té perquè condicionar-nos ni limitar les nostres expectatives; al contrari, doncs els anys i l’experiència poden donar-nos plenitud i serenitat. L’edat no és res més que una xifra, és només una referència que té importància només com a reflex del pas del temps. Allò que ens fa joves és el concepte que tenim de la vida i com vivim la nostra existència.
A mesura que anem fent anys la percepció de la vida canvia, aprenem a valorar les coses de diferent manera, i perdem la dispersió i la impulsivitat pròpia de la joventut, de manera que concentrem més les energies i desenvolupem més efectivament les nostres capacitats. El pas del temps no és sempre un “anar cap avall”. El sentit que li donem a la vida, l’esperit que orienta el nostre procedir i l’entrenament vital que hem adquirit seran, al capdavall, el que ens donarà la garantia d’haver-la viscut intensament; més que no pas l’edat.
Queridos AMIGOS:
GRACIAS, en mayúsculas.
Por hacerme pasar un día inolvidable junto a todos vosotros. Por recargar mi autoestima al 100%, como el que recarga una batería (la de la vida) que, por una u otra causa, ya estaba bajo mínimos. Por ver a toda una gente (MI GENTE) que me ha hecho recordar tiempos de felicidad, porque en esta vida nos ha de quedar lo bueno. Sé que a partir de ahora los contactos serán más continuos y cercanos en el tiempo, ojalá sea así y no tener que esperar 25 años para poder vernos. Sería muy bonito poder estar juntos, de nuevo, antes que finalice este año. Contad conmigo desde ya.
Desde Extremadura, con todo mi cariño, os tendré siempre en mi recuerdo.
Recibid mi más afectuoso saludo.
Siempre vuestro.
Santos Méndez.
Hola, avui he llegit els comentaris del sopar. Penso com el Santos que s'ha trigat massa temps en celebrar el sopar, ja que d'aquest dia nomès en conservo que bons records, trobades inesperades que et fan sonriure i recordar, companys que "feia una vida que no veia i no en sabia res" i que malgrat tant de temps i de no reconèixer gent, (alguns hem o han canviat bastant), la sensació al retrobar-nos, és com si fos ahir que no ens vèiem, unes grans ganes de passar-nos-ho bé, un bon rotllo "que ti cagues", etc.
Jo m'ho vaig passar super bé, el temps va anar molt ràpid i la meva sensació era de no haver pogut parlar amb tothom de què feien, com els anava. Però malgrat això va ser estupendo el "bon rotllo" que tothom desprenia.
Bé, a mi em va fer molta il.lusió aquest sopar i en serio dic també que ja en podríem fer un altre amb bailoteo inclós. També seria guapo que vingués la resta de la gent que no ens van poder acompanyar.
Per finalitzar em despedeixo donant les gràcies a tots els companys que van tenir la idea, les ganes i el temps per reunir-nos a tots.
Petons i abraçades¡
(Ah, disculpeu-me els companys que em costava recordar-vos (suposo que amb mi us va passar igual) però és que ja tenim una edat.... )
Adéu i fins aviat,
Isabel Pascual
soc de la quinta del 67 pero tambe vaig na a clase am vosaltres salutacions a tots soc al kikino
Publica un comentari a l'entrada